29 dic 2011

LES ABEYES

Edición de 1986
El soníu d´un ensame d´abeyes tien l´ecu inconfundible del recuerdu. Estos díes d´atrás que tuvi tiempu, púnxime col llabor que tenía atrasáu del azufráu de les alces de los caxellos. Apilándoles nel tendeyón onde tán, acordéme d´un ensame qu´entró esti veranu nun caxellu que tengo nun requexu apartáu del prau y untáu con abeyera pal casu. Nun tenía munchu enfotu nél porque yera ruin y tardíu, asina que fui a ver si taba tovía. Di-y un golpín suave a la madera y sonó´l ruiu secu de les abeyes ivernaes, esa banda sonora de la memoria que te tresllada a tolos recuerdos.
Tengo en casa esta primera edición castellana del llibrín de Lars Gustafsson. Visité en dos ocasiones les tierres d´esti gran escritor y poeta, en 1983 y en 1985, antes de conocer esta pequeña alhaxa y estos díes volví a aquellos llugares del norte una vez más, a los llagos inmensos, a la tranquilidá de les sos xentes, a aquel que yera yo entós.
El llibru ye como un cuadernu o diariu de tolos recuerdos d´un apicultor que ye una especie d´alter ego del autor suecu. Por razones que nun soi a recordar bien, nel mio exemplar tengo una semeya de 1989 ente les sos páxines. Nella toi en Bual y voi andando pela carretera de Prelo cola mio fía d´apenes un añu sentada nun carricoche y muerta risa. Fue nos tres años qu´anduvi per aquelles tierres de Bual onde m´aficioné a les abeyes con esti sistema d´alces. En casa siempre tuvimos los antiguos truébanos que daben muncha más guerra a la hora d´esmelgar y de manexar. Vuélmeme tamién esa banda sonora de les abeyes a la infancia, posiblemente como al personaxe de Gustafsson, que repasa toa so vida dende la so soledá, a traviés d´esi diariu d´apicultor.
Vuelvo a Bual, a Prelo, a Doiras, al ríu Urubio nel recuerdu de les mañanes soles, al silenciu de les precioses cases d´indianos al par de la carretera, a la casona de les Paques, aquelles muyerines que siempre poníen de menú´l pote de garbanzos y carne gobernao y a aquellos cortinos del monte que vi per primer vez naquella tierra desconocida pa mí hasta entós.
Vuelvo tamién a les tierres estremeñes de cerca La Vera en Navalmoral de la Mata. Al rei más ricu que morrió´l más probe en Yuste, a Jarandilla, a Monfragüe. Nesti parque tuvi charrando un día con unos apicultores treshumantes qu´andaben a la miel de los romeros, mientres recuerdo l´arume del monte recorriendo los perfectos olivares cargaos col frutu de la diosa Atenea Criselefantina. Toos esos otros que fui yo dalguna vez, agora durmiendo na memoria.
Tenía razón mio padre cuando dicía que les abeyes nunca muerren, son el testigu sonoru que repite los recuerdos de tolo que fuimos una vez.

No hay comentarios:

Publicar un comentario